Big is back? Si, però no tant per la grandària com pel potencial de creixement

El debat sobre la dimensió de les empreses ve de lluny. Unes vegades, la balança s’inclina per afavorir els grans conglomerats; d’altres, per donar suport a les petites empreses.

Després d’un temps de gran predomini de les grans empreses (la producció seriada, etc.), ara el debat actual s’inclina, clarament,  per donar suport a les petites empreses i start ups. Són més creatives que les grans corporacions, lentes i burocratitzades.

Malgrat aquest argument,  en un recent informe del Progresive Policy Institute, de títol “Scale and Innovation” (The Economist December 17th 2011), sembla tornar enrere en assenyalar que avui dia les grans empreses són realment el motor del creixement i la innovació. Aporta tres raonaments:

1. El creixement econòmic està cada vegada més vinculat als grans ecosistemes,  com els clústers que neixen a l’entorn de sistemes empresarials com Apple (sobretot per l’IPhone) o Google. Aquests ecosistemes necessiten ser gestionats per una gran companyia que aporti lideratge tecnològic amb visió de futur.
2. La globalització accentua la grandària més que mai. No n’hi ha prou amb ser una gran empresa per als estàndards europeus o per als americans. S’ha de tenir una grandària “global”.
3. Molts dels reptes de la innovació es relacionen amb grans sistemes d’organització social, com l’educació o la sanitat, o bé amb preocupacions globals, com l’escalfament de la terra. Per modificar aquests sistemes normalment s’ha de ser gran.

I podem afegir altres avantatges com són la major facilitat per captar el millor talent, les millors idees… A més, l’obstacle de la burocratització s’ha superat aplanant les jerarquies i obrint-se a les noves idees, vinguin d’on vinguin (open innovation).

No obstant això, alguns autors pensen que – si bé les grans empreses són les que aporten més condicions per a innovacions de tipus incremental – les empreses més petites solen estar millor posicionades per a innovacions més disruptives.

Sovint les noves idees comencen en una petita empresa i ràpidament transformen els sistemes arreu del món (recordem el naixement de les xarxes socials, com facebook, avui dia amb 800 milions d’usuaris, o Twitter, que està transformant el format de la informació que rebem).

Què és, doncs, el que importa?

Importa no tant la grandària com el potencial d’un gran creixement i impacte.

Aquest debat resulta de molt interès per a la definició d’una política industrial que es necessita a l’AMB, amb una indústria que suposa el 20% de la seva ocupació total i que ens és vital per a la sortida de la crisi.

Francesc Santacana
Coordinador general del PEMB

Pacte per a la indústria: l’AMB ha de ser una de les grans capitals de la indústria europea

La indústria no està de moda. És una activitat en plena deslocalització cap a nous països de baix cost. El nostre futur està en els nous sectors emergents: la biotecnologia, les TIC, el disseny…

Aquesta fal·làcia ens comença a costar cara, en termes d’ocupació, de PIB i de perspectives de futur. La manca del que els més vells en dèiem política industrial es comença a trobar a faltar.

De la crisi – com diu amb raó Joan Trullén – només en sortirem exportant. Exportant el que sabíem fer i que hem de refer com un dels objectius estratègics més clars.

Recordo un “study visit” que vàrem fer, amb uns quants alcaldes metropolitans, a una de les ciutat més innovadores d’Europa: Stutgart.  A la típica pregunta que li vàrem transmetre al seu alcalde sobre els sectors de futur, la resposta ens va deixar bocabadats: la mecànica. Ostres!!! I la bio? És que hi ha vida més enllà de la bio?

Doncs sí. Hi ha vida i cal donar vitamines a tots aquells sectors que en diem tradicionals amb un cert to de menyspreu.  Els treballadors de “coll blau” ens són fonamentals. Entre d’altres coses, perquè sense ells la vida dels “colls blancs” tampoc tindrà massa recorregut. Com acostumo a dir, al final, al producte més sofisticat hi ha una soldadura.

I què poden fer?

En primer lloc, defensar el que tenim. El 20% de la població ocupada a l’AMB  ho és a la indústria. Aquí tenim feina.

Ens cal un pacte metropolità per a la indústria.

Pacte que ha d’incloure les empreses que lideren una sèrie de sectors productius en els quals encara som potents. I n’hi ha uns quants: automòbil, agroalimentari, material elèctric, components.. I pacte que ha d’incloure el col·lectiu d’empreses mitjanes que depenen o que treballen amb elles: 50, 100…?

Identificada aquesta borsa d’empreses, ens hem de bolcar per reforçar-la, modernitzar-la i globalitzar-la. Tenim instruments: 5 o 6 centres de recerca que són referents mundials, en els que treballen experts de màxim nivell de tot el món; centres  tecnològics;  escoles de negoci que ocupen els principals llocs dels rànquings mundials; universitats;  parcs…

Aquí tenim l’objectiu fonamental: posar-los a treballar plegats, cadascú des de les seves capacitats i amb la perspectiva global de reforçar la competitivitat d’aquest col·lectiu d’empreses.

Aquest programa és el que intenta posar en marxa la Comissió del PEMB que lidera Oriol Guixà i que va ser exposat ja al conseller del ram. La recepció va ser bona però ara ens falta el seguiment i la concreció.

I, en segon lloc?

Bé.  Si el primer pas el fem bé ja en parlarem….

Francesc Santacana
Coordinador general del PEMB

22@: 10 anys de transformació econòmica i de conversa de la ciutat

Ara fa uns 10 anys que es va posar en marxa el que Joan Trullen qualifica com una de les operacions urbanístiques i econòmiques de més abast, coneguda com a “Projecte Barcelona Ciutat del Coneixement”.

Aquest concepte de Ciutat del Coneixent que va impulsar l’alcalde Joan Clos es va convertir en el nou fil conductor de la nova estratègia municipal i dels canvis econòmics i urbanístics que se’n van derivar després del model JJOO.

La proposta Barcelona Ciutat del Coneixement la vaig escoltar, per primera vegada, en una reunió del Consell General del Pla Estratègic que és va celebrar al Palau de les Heures de la Universitat de Barcelona. I, recordo, no va ser gaire ben entesa. Els comentaris apuntaven més aviat cap una certa malfiança que, des de la perspectiva actual, s’ha mostrat fruit del desconeixement del nou concepte.

Ara, 10 anys després, els resultats estan a la vista tal com es pot veure en el magnífic número especial que la Revista Econòmica de Catalunya acaba de publicar i que tracta l’experiència del 22@ des de perspectives molt diverses.

Des del punt de vista econòmic, el treball de Martí Parellada i Oriol Molas conclou exposant els resultats clarament positius d’un projecte que ja s’ha concretat amb poc més de 7.000 empreses,  2.500 de les quals s’han creat de bell nou, mentre que les altres provenen d’altres zones, principalment de la pròpia ciutat metropolitana.

Però més enllà d’aquestes anàlisis econòmiques, m’han interessat les reflexions que Joan Mundet i d’altres ens fan sobre el capital conversacional (KCv) del 22 @ que ve a ser una evolució de l’anomenat capital social.

Aquest capital conversacional reflecteix com es produeixen les converses productives entre els diferents actors del territori, especialment entre empreses, institucions i ajuntament. I com aquest capital influeix en una millora de la competitivitat individual, de les expectatives de canvi i en l’atracció de més empreses.

L’experiència d’aquests 10 anys demostra – ens diuen els autors – que és possible alinear interessos i inquietuds de cadascun dels actors en un repte col·lectiu  i que, per això, és necessari crear mecanismes d’acostament i conversa.

En aquest context m’interessa reflectir aquí una de les conclusions d’aquest treball que demana “explicitar i augmentar l’alineament entre el Pla Estratègic Metropolità i 22@, fins al punt, si s’escau, de convertir 22@ en una comissió del Pla “ amb l’objectiu de completar la conversa de la ciutat i facilitar una conversa metropolitana que el propi Pla va construint i que el nou govern metropolità ha de potenciar.

Sens dubte, aquest és un aspecte que em sembla crucial per a l’estratègia del nou àmbit de govern. Aquest nou govern metropolità no pot ser un mer govern de “gestió” o d’administració de serveis. Ha de fer política i, per tant, ha de plantejar estratègies i objectius, entre els quals la construcció del relat metropolità no pot ser un objectiu secundari.

Vet aquí la importància de reforçar -en alguns casos construir de bell nou- el capital conversacional metropolità.

 

Francesc Santacana
Coordinador general del PEMB

Ciutadans intel·ligents versus Smarts Cities

En un recent informe elaborat per la Universitat de Saragossa  “Estrategias de futuro en la planificación territorial española: estado de la cuestión y tendencias en el horizonte 2020”, encarregat per Ebropolis, entitat que impulsa el Pla estratègic de Saragossa, es presenta un suggerent estat de situació de plans estratègics en ciutats d’Espanya i de la seva tendència pel que fa a les diferents temàtiques abordades, en els darrers anys. L’anàlisi parteix de dos períodes temporals, aquells escenaris que es dibuixaven ara fa deu anys i l’actual horitzó per a molts plans estratègics de ciutats, com és l’any 2020.

Períodes que, com és evident, corresponen a dues situacions de l’entorn molt diferents: una en una fase de clara expansió i creixement econòmic i l‘altra amb uns escenaris presents i a futur de clara incertesa i amb manca de creixement.

Però una ràpida visió comparativa, del que es deia i del que ara es diu, ens ofereix nous elements de reflexió per valorar quines son les estratègies actuals i de com aquestes s’inscriuen davant  l’actual escenari.

Segons ens assenyala l’esmenta’t informe, fa deu anys les ciutats i els seus plans estratègics abordaven el seu futur en base a quatre eixos principals: les infraestructures, la cohesió social, el creixement econòmic i la competitivitat, vinculada en aquest cas, al concepte de màrqueting de ciutats. Ara, en la nova fornada de noves elaboracions de plans estratègics, els eixos més destacats són els mateixos que abans, però amb una matisació: s’incorpora i creix en importància un nou àmbit sota l’epígraf Innovació / coneixement i TICS.

El concepte del coneixement i de la innovació apareix, ara ja,  plenament incorporat al concepte de ciutat i n’és un dels seus motors de creixement. Les ciutats conceben el coneixement com un dels seus valors de futur més important i moltes de les seves estratègies preveuen i proposen  la necessitat de nous projectes que facilitin la  incorporació en el relat de futur de les ciutats de: plataformes, equipaments, docència,  emprenedoria,  polítiques d’atracció i de retenció a l’entorn del talent, per fer de les persones i del seu talent el factor endogen més important per a la recuperació i la visió de futur de la ciutat.

Aquesta setmana, té lloc a Fira Barcelona el congrés internacional sobre Smart Cities. Congrés que reforça aquest concepte i aquesta tendència i posa en l’eix central del debat, el talent, tant en la seva concepció com a talent compartit – d’una ciutat- i el talent individual, com un dels vectors de creixement de les ciutats més importants.

Ciutats “intel·ligents” concebudes no només en la seva qualitat de ciutats amb tecnologia i sistemes avançats, sinó també en tant que societats construïdes a partir d’uns ciutadans “intel·ligents” que aporten la creativitat, la innovació i el futur més sostenible d’una ciutat. Els debats que ben segur es generaran al llarg del congrés aportaran idees suggerents sobre aquestes qüestions. El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona hi serà present tant en els debats com en l’exposició  simultània al congrés. Us hi esperem.        

Joan Campreciós
Coordinador adjunt del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona

Societat del coneixement/Coneixement de la societat: la missió del PEMB

Són multitud les ciutats d’arreu del món que s’apliquen a l’estratègia del coneixement com el nou paradigma que ha de garantir el creixement i progrés del seus ciutadans. I, a partir d’aquí, es concreten una sèrie d’objectius en la línia de l’atracció de talent, promoure els parcs científics, les plataformes tecnològiques o certs clústers que denominem “intensius en coneixement”.

Tot això, lògicament, està bé, s’ha de fer i va en la bona direcció. Però, això no obstant, no és suficient. Societat –o territori- del coneixement no vol dir sumar els coneixements del seus ciutadans.

Com diu Daniel Innerarity, “l’acumulació desordenada de genis i de premis Nobel, o l’augment del nombre d’universitaris, no pressuposa una societat del coneixement. Fa falta un pas més: transformar la intel·ligència en capacitat social en el marc del territori” (La democracia del conocimiento, Ed. Paidós, 2011).

Què vol dir això? Vol dir que no es tracta de més o menys experts sinó de fer “experts” els sistemes relacionals que actuen en el territori. I crec que aquest “matís” és fonamental si el que es vol amb l’estratègia és fer el canvi de model de societat més enllà d’una simple declaració programàtica.

Cal promoure la intel·ligència en les institucions públiques i privades; modificar normes i rutines, processos i regulacions. La generació del coneixement d’una societat és, sobretot, la “conseqüència d’actes comunicatius o relacionals”.  I això, és obvi que no és fàcil de fer. Canviar els processos i les rutines de les institucions!!….. Això que es demana i que es fa en el camp de les empreses, no sembla tan evident en el camp institucional, sigui públic o privat.

El coneixement de la societat té implicacions en els seus sistemes de governança. El món en xarxa –propi de la societat del coneixement- exigeix una governança relacional. És a dir, una governança que apunti cap una major coordinació entre els agents econòmics, polítics i socials que comparteixen informació i generen coneixement “social”.

És a dir, una governança que gestioni la generació i difusió de coneixement per tota la societat. I és aquí on tenim un llarg recorregut.

El Pla Estratègic va començar fa més de 20 anys amb un innovador sistema de governança. El pas del temps i la pròpia rutina potser van diluir un xic aquesta metodologia, però no tinc cap mena de dubte que aquest és el pas definitiu que ens ha de permetre avançar pels nous camins de la societat del coneixement que – com deia – no és simplement la suma del coneixement dels seus ciutadans.

Ara que el Pla Estratègic enceta una nova etapa, amb una major vinculació amb la institució de l’AMB, es presenta l’oportunitat d’avançar en aquesta direcció, que no és fàcil.

Pel que fa al territori, crec que l’Àrea Metropolitana – en tant que administració pública – s’ha d’organitzar de tal manera que el coneixement i la informació que es generi en aquest àmbit es pugui gestionar i coordinar amb eficiència, entre els seus representants i, a la vegada, amb la resta d’actors d’aquest àmbit.

En el camp privat, les estructures de relació es troben en les institucions i associacions de tot tipus. Hi tenim des dels diferents grups de pressió i d’opinió fins a les institucions representants d’interessos econòmics i socials, sense perdre de vista la creixent incidència de les xarxes socials. És important comptar amb la seva complicitat i participació per tal d’aprofitar la dinàmica que generen i, alhora, poder influir en ella per tal d’avançar en una visió comuna.

El Pla Estratègic com associació que reuneix representants dels dos àmbits, i amb personalitat pròpia, és l’òrgan capaç de posar- los en relació, de rebre i de subministrar informació al conjunt de l’AMB. Tinc la impressió que aquesta és la missió més important que ha de desplegar.

És l’òrgan que activa el capital social de l’AMB i que pot potenciar el seu recorregut per la veritable societat del coneixement.

Sense una institució que promogui els “actes comunicatius i relacionals” podem anar sumant peces però no serem capaços de vincular-les al puzle que les dota de sentit.

Francesc Santacana
Coordinador general del PEMB

Cal pensar i dimensionar els projectes amb visió de futur, com va ser el cas de Mercabarna

Una representació del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ha visitat Mercabarna: 10Ha, 630 empreses, 7.000 treballadors, 25.000 visitants diaris, 11.000 vehicles al dia… una ampliació prevista…  Una realitat notable i que sorprèn agradablement per la magnitud del complex  i per la seva gestió. 

Una realitat que, certament, ha donat resposta a una demanda evident.

Però una realitat que pertany a un projecte que es comença a dibuixar tan sols fa 46 anys!!!  Ens expliquen els actuals gestors que va ser l’any 1965 quan un funcionari de l’Ajuntament de Barcelona va anar a Rungis (seu del Mercat Central que va substituir Les Halle), per conèixer i  analitzar el tema i va considerar que Barcelona hauria de fer una operació semblant per una alternativa al Born, l’escorxador…

Com s’ha demostrat, aquell funcionari va tenir una visió encertada i l’any 1971 Franco va inaugurar Mercabarna.

El projecte es va plantejar amb una dimensió important (10Ha), fet que va ser criticat pels “visionaris de curta volada”: una altra “fantasmada”,  algú en sortirà beneficiat… ja se sap,  els arguments habituals dels amants dels vols gallinacis.

Per sort, el projecte va tirar endavant i porta ja 40 anys a ple rendiment – sobretot  des que,  ja en democràcia -  Francesc Raventós, Ramon Mas, Enric Crous i d’altres es varen fer càrrec del  tema i li van donar un tomb de professionalització que va assegurar i encarrilar el futur del Mercat.

Les lliçons evidents, al menys per mi, són dues:

• Cal plantejar els projectes amb una visió de futur a mig/llarg termini
• Cal plantejar els projectes per donar resposta a una demanda, no del moment sinó que es pugui manifestar en un període d’anys important, i, per tant, preveure un dimensionat adient, que no es quedi curt.

Sovint no es pensa en aquests termes i els resultats no són ni bons ni econòmics. Segur que tothom tenim al cap algun exemple del que vull dir.

Ah! El funcionari que l’aleshores alcalde va enviar a veure que era això de Rugis es deia Pasqual Maragall.

Francesc Santacana
Coordinador general del PEMB

La recessió: una paraula femenina amb efectes masculins

L’escenari de la crisi pot estar canviant un dels escenaris econòmics més tradicionals: el de la preponderància de l’home en el camp de l’activitat econòmica. L’alta proporció de treballadors masculins “de coll blau” en les indústries “tradicionals” dels anys 50 i 60 ens mostrava, amb claredat, aquesta situació.  Ara, però, la crisi es concentra molt més en aquest tipus de sectors i, per tant, en aquesta part del mercat laboral.

La crisi afecta,  amb més intensitat,  els homes. Un homes que, a més, veuran més difícil la seva reincorporació postcrisi a causa dels canvis sectorials que s’estan produint en favor de la famosa “classe creativa” en la terminologia de R. Florida.

I qui domina aquesta nova “classe creativa”?

Aquesta és la pregunta que es planteja un recent informe del Martin Prosperity Institut (Universitat de Toronto), centrat en els EEUU, els anys 2006/2008. Aquest treball posa de manifest que, en gairebé la meitat d’aquests sectors creatius,  la dona ocupa un percentatge important de la seva força laboral. Concretament, 3 de cada 4 en el sector de la salut, 7 de cada 10 en el de l’educació, 54% de l’advocacia i prop de la meitat en els àmbits de la gestió.

La resposta sembla, doncs, prou clara: la dona domina la classe creativa.

En conseqüència – si seguim la tesi del guru – la dona ha de jugar un paper important en els esforços per sortir de la crisi. En qualsevol cas, un paper molt més important que el que li va tocar jugar en l’anterior escenari industrial.

Tanmateix, la societat sembla que encara no ha assimilat aquest nou paper de la dona.

En aquest sentit, els autors de l’estudi ens diuen que, certament, el 52% del llocs de treball de la classe creativa està en mans de dones però –petit detall- aquestes dones cobren un salari mig de 48.000$ en front dels 82.000$ dels homes. És a dir, un gap del 60%. Un aspecte   important: els nivells formatius són similars.

No caldria alguna mesura més “equilibradora” d’aquesta situació?  Pel que es veu, ens hi juguem molt!!

Francesc Santacana
Coordinador general